per M. Busquets
A la part alta de Tarragona, darrere la porta d’un alberg, s’hi entrecreuen històries dures i camins que tornen a començar. La Fundació Privada Bonanit acompanya persones en situació de vulnerabilitat i sense llar amb dos recursos clau: l’atenció al propi alberg i el programa de pisos tutelats ‘Segona Família’. Per a molts, no és un només disposar d’un sostre. És un lloc on poder tornar a començar.
‘Aquí hi he trobat afecte i amistat’
Jorge Ernesto hi va arribar després d’un incendi que va arrasar casa seva. “No vaig poder salvar ni una samarreta”, recorda. Amb problemes de salut, va ser derivat a l’alberg. Cinc mesos després, subratlla el més bàsic i el més essencial: “Aquí he trobat llit, dutxa… i també afecte i amistat”, explica. El cop de quedar-se sense res va ser “molt dur”, però dibuixa un abans i un després: “Estava perdut, i quan vaig arribar aquí es van fer càrrec de mi. Això compta molt”, destaca.
Djaouida i Kaddour van passar més de mig any al carrer, movent-se per diferents punts de Tarragona.
Amb una discapacitat elevada de Kaddour i sense xarxa de suport, el fred i la desesperança marcaven el seu dia a dia. “Sortíem al matí i fins al vespre no teníem on anar”, expliquen. La derivació des dels Serveis Socials i entitats com la Creu Roja els va obrir la porta de la fundació. Primer, l’alberg; després, un pis tutelat. “Ara estem millor. Més tranquils”, celebren. Destaquen el tracte rebut per part de l’equip de la fundació: “Els voluntaris i monitors són molt propers. Hi ha molta empatia”.
Per a Maricela del Rocío, el canvi va arribar després de dos anys vivint amb els seus dos fills en una habitació minúscula. “Dormíem a terra. No eren condicions”, recorda. A través de contactes i de la mateixa entitat, va accedir a un pis. “Va ser una benedicció”, diu amb un somriure als llavis. Sis anys després, parla d’estabilitat i d’acompanyament constant: “Sempre han estat pendents de nosaltres, a la fundació. Que algú et pregunti com estàs, això es valora molt”. Ara es prepara per formar-se en atenció domiciliària i “refer del tot el meu camí”.
Les veus de tots quatre coincideixen en una idea: la mirada social sovint falla. “Es tendeix a jutjar. Si ets al carrer, sembla que sigui per drogues o alcohol, perquè t’ho has estat buscant, i no és així”, apunta Maricela del Rocío. La pèrdua sobtada d’habitatge per un accident, la precarietat o la salut poden empènyer qualsevol a una situació límit. I el carrer, recorden, “és molt dur”, especialment a l’hivern. Precisament per això, “perquè ens hi hem trobat, a la societat manca empatia“, exposen.
20 anys de trajectòria a la Fundació Bonanit
En aquest sentit, la fundació ha estat, per a tots ells, un punt de trobada i de suport. S’hi construeixen vincles. “El tracte és humà”, resumeixen. I aquest tracte “és el que fa la diferència”.
I és que amb els anys, després de dues dècades de trajectòria i de serveis a les persones sense llar i en situació de vulnerabilitat, la Fundació Bonanit s’ha convertit, per a moltes persones, en quelcom més que un recurs assistencial. És un espai segur on refer-se amb acompanyament, on recuperar rutines i, sobretot, on guanyar confiança. “Aquí he trobat una altra família”, diu Jorge Ernesto.
Per això, també reclamen més coneixement i més suport social a l’entitat. “La feina que es fa és molt gran”, apunten. “Més recursos vol dir arribar a més gent”, reblen. I mentrestant, a la Part Alta, cada vespre es repeteix el mateix petit senzill: obrir la porta per acollir qui ho necessita.